Sessió 3: Article d'opinió i proposta de Webquest

MEDALLES A PREU D'OR

Cada cop hi ha més veus discordants respecte al valor sentimental nacional de les medalles obtingudes per esportistes nacionalitzats. Val tot? Esport formatiu o esport rendible?

En els últims anys, el nombre d'esportistes nacionalitzats ha anat en augment, provocant que sorgeixin veus a favor i veus discrepants amb aquest tema. Per una banda, hi ha qui no se sent identificat amb els esportistes que no han nascut al seu país. Per una altra, hi ha qui només té en compte els èxits esportius.

Tot i que hi ha diversitat de situacions (esportistes fitxats, esportistes acollits per temes polítics o econòmics o aquells que han rebut tota la formació esportiva en els país d'acollida), si observem els diferents casos sorgits en els últims esdeveniments esportius, en el fons el que sol prevaldre és l'èxit que assoleixen, transformant així l'esportista en una inversió i no en un exemple de superació.

Inicialment, podríem pensar que aquests esportistes procedeixen de països en vies de desenvolupament, però no sempre és així. Casos com el del “Juanito” Muellher demostren que altres motivacions com l'econòmica tenen més força que l'esperit olímpic. Aquest exemple s'enfronta amb el cas de gent com Marcos Senna, que va escollir jugar amb Espanya sense esperar obtenir cap compensació a canvi.

Considerem que una nacionalització per motius esportius pot ser ètica sempre que respongui a motius que responguin als valors de la cultura esportiva (“lo importante es participar”) i no a motivacions estrictament mercantilistes que converteixen els esportistes en producte de canvi en un mercat.

Carme Vicente
Jordi Carpintero
Mariluz Luque